Quim Sicília
Director del Camp de la Pau i expert en cooperació internacional
El director del Camp de la Pau del Fòrum de Barcelona 2004 i expert en cooperació internacional Quim Sicília rep els seus entrevistadors entorn una taula de fusta, dins una sala atapeïda de quadres amb paisatges de muntanya i sota un ambient acollidor i amable. A més, és capaç d’oferir-nos un bocata, que evidentment havíem de refusar per cortesia, per tal de començar amb bon peu la conversa. En aquesta entrevista, Sicília realitza un balanç global del Camp de la Pau i avança la continuïtat del projecte a posteriors esdeveniments com el Fòrum Monterrey 2007. Finalment, ens interessem pel panorama de la cooperació internacional avui dia, amb tots els aspectes contradictoris i polèmics que aquesta forma de solidaritat pot comportar.
Des de fa uns anys, Sicília ha pogut dedicar-se a nivell professional al món de la cooperació internacional, però els seus inicis el situen, per exemple, en la vida a les comunes de Barcelona o en els seus viatges de solidaritat a la Índia o El Salvador. En tot cas, i des que va assumir la direcció del projecte més interessant del Fòrum de Barcelona, Sicília afronta el futur amb optimisme. I és que el projecte encetat a Barcelona tindrà continuïtat any rere any, i el que és més important: tota ciutat organitzadora d’un esdeveniment similar haurà de passar per Barcelona i la Fundació Fòrum.
PREGUNTA: Què és per vostè la solidaritat?
RESPOSTA: Per a mi la solidaritat, per sintetitzar-ho molt, seria la relació entre iguals. No sé si ho sintetitzo massa. Què vol dir la relació entre iguals? Doncs vol dir que no estic fent actes de beneficència perquè jo estic al nord i tu estàs al sud, sinó que estic procurant una veritable relació entre iguals. I sintetitzat en una sola paraula: l’intercooperació.
-
P: Es van aconseguir els objectius proposats en el darrer Camp de la Pau?R: Tot és millorable. Era una primera experiència i a nivell operatiu és molt complex. Van venir nois de Samarcanda, d’Uzbequistan, de Maputo... Vam tenir problemes amb ambaixades per què els deixessin sortir dels països, vam tenir els tirotejos a Palestina... A més la durada dels camps es va programar de nou a deu dies màxim. Hi van haver-hi nou, i durant quatre mesos. Llavors fer venir gent de Montevideo, de Maputo o de Samarcanda, i estar nou dies, és insuficient, perquè entre que arribes i tens el shock emocional del canvi ja han passat dos dies. Però en principi es va complir tot.
-
P: Quina importància tindrà en els propers anys la Fundació Fòrum per tots els que treballeu en el projecte del Camp de la Pau?R: Posaré un exemple molt fàcil: als Jocs Olímpics, tota ciutat que li toca organitzar ha de passar pel COI, que és el propietari dels Jocs. En aquest cas, la propietària dels continguts del Fòrum que es puguin fer és Barcelona – la Fundació Fòrum – per tant, tota ciutat que organitzi un fòrum, tindrà que passar per Barcelona, cosa que facilita els que estem aquí, que anem treballant en els projectes.
-
P: On es centra la tasca de la Fundació un cop acabat el Fòrum i amb la vista posada en el Fòrum Monterrey 2007?R: El que es pretén és crear un Camp de la Pau estable a Barcelona cada any, construir i consolidar aquesta xarxa internacional Fòrum-Camp de la Pau, a través de totes les ciutats convidades i les que es convidaran, anar consolidant el projecte educatiu a través de la Universitat de Barcelona, l’Institut Municipal d’Ensenyament i la Fundació Fòrum, i després tot això evidentment té la mirada posada en el 2007, que seria el Fòrum Monterrey, que faran el Camp de la Pau.
-
P: Realment va aportar alguna cosa el Fòrum de les cultures al món de la cooperació internacional?R: El Fòrum es pensa i es repensa sobre la marxa, perquè va canviant bastant, i hi ha interessos varis. Uns que consideraríem que poden ser interessants i uns altres que es podrien posar a l’altra punta del tot, que diríem que podrien ser molt crítics, perquè també hi eren. A la cooperació internacional en concret? A veure, jo diria que tot és millorable, ho torno a dir, però el tema dels diàlegs va afavorir, com a mínim, un cert debat entorn a la cultura de la pau i un altre que era l’intereligiòs, que també pel seu estil podria ser prou interessant. No convidaríem al papa que ha sortit, evidentment.
-
P: Algunes contradiccions del Fòrum van ser per exemple l’alt preu a pagar si es volia participar dels diàlegs o els patrocinadors que hi col·laboraven. Que n’opina d’això?
R: La intenció del diàleg era provocar debat. Però era car. Claríssimament car. Era selectiu. Sí sí, és un dels punts a criticar. Si es volia obrir el Fòrum a la ciutat de Barcelona, doncs el tens que obrir. I obrir què vol dir? Doncs entre altres coses no fer-ho així. Inicialment obria una porteta petita. Els preus eren excessius. I alguns patrocinadors, doncs criticables. Bastant criticables. També és cert que una moguda d’aquest tipus...Això no ho justifico, però no pots anar a buscar un finançament d’un tipus de petita empresa. Podia donar-se el cas que una empresa provoqui una sèrie d’històries que en algun d’aquests diàlegs s’estigui parlant de com combatre aquestes històries.
-
P: És sempre possible generar independents a través de la cooperació internacional?
R: És cert que quan vas a buscar projectes que generen independència, que vagin generant que la gent es pugui espavilar, per dir-ho així, xoquen amb greus problemes. Tu generes allà una cooperativa del que sigui. Com per exemple, a El Salvador, de camarons. Un projecte on hi participen dos ONG’s d’aquí de Catalunya. Tres cents milions de pessetes. Camarons. Molta gent treballant a la fàbrica de camarons. Vale. Una: la formació no la tenen, per dirigir un projecte econòmic. Però el gran problema que hi ha és després: el camaró què fem? Com el venem? I a partir d’aquí, totes les empreses de distribució, tant sigui de camarons com d’altres coses, estan controlades precisament per les oligarquies dels països. I per tant el camaró no té sortida. És a dir que molts projectes neixen, s’aboquen molts diners, i al cap del temps moren.
-
P: Creus que la solidaritat s’enfoca cap on els mitjans de comunicació posen èmfasi?
R: I tant! Home jo crec per exemple que si lo del Papa no hagués sortit per la tele, tot el procés patètic quan s’estava morint, tot el tinglado, doncs no hi hagués hagut tot el que ha passat: un aspecte merament artificial. Tothom ho ha identificat: els mitjans de comunicació. Per tant, en el tema de les catàstrofes naturals, igual. En aquest cas, la imatge val molt. I per tant, quan veiem les imatges del tsunami, doncs evidentment, si no les veiessis, els diners no en sortirien tant, sense els mitjans providencials.
-
P: Fins a quin punt pot el govern d’un país dir que no necessiten més ajuda si tu creus que sí que la necessiten, com el cas d’Indonèsia?
R: Jo crec que hi ha un problema més d’orgull que d’una altra cosa i que la que pateix sempre, bàsicament, és la població, d’aquest orgull. Hi ha situacions que són diferents, com Palestina, per exemple. Aquí ja no és un problema d’orgull. Aquí és un problema diferent. Com ho fan? O sigui, si no deixo entrar, no hi ha imatges. Si no hi ha imatges, jo puc realitzar la meva política tranquil·lament, per dir-ho així. Per tenir por de les restriccions. Palestina està mig desfeta. Tot el que es va construir fa deu anys de la Unió Europea de cases, estan totes a terra. És el que dèiem: un món sense imatges no existeix.
-
P: És cooperació internacional el que es fa a l’Irak?R: Això és colonialisme modern. Está claríssim.
