Director del Camp de la Pau i expert en cooperació internacional
Cooperació internacional és vendre tancs a Veneçuela a canvi de construir-los als astillers de Biscaia per crear llocs de treball? És potser envair l’Iraq en un projecte global de salvament dels drets humans? O és abocar els països més pobres en una situació encara més traumàtica? Segons els experts en cooperació internacional com Quim Sicília, també director del Camp de la Pau del Fòrum de Barcelona 2004 – un dels projectes més interessants del mateix – aquestes situacions no s’apropen ni de lluny a la vertadera manera d’ajudar. Per posar un exemple, Sicília afirmà que el que es feia a l’Iraq no era cooperació Internacional, sinó més aviat colonialisme modern.
-
El panorama internacional actual arriba a les nostres llars a través de la televisió o Internat, entre d’altres mitjans de comunicació, de manera que són capaços de veure amb els propis ulls la desgràcia aliena. Durant la conversa que vam mantenir amb Quim Sicília vam comprovar com hi ha projectes a favor d’aquestes persones que es qualifiquen com a “solidaris”, però que finalment queden abocats al fracàs degut a les complexes estructures oligàrquiques de les zones ajudades, o els falsos interessos que porten els mateixos com a insígnia. Sicília assegurà que la vertadera cooperació internacional era la que generava independents, i no pas la dependència que podia derivar de l’ajuda dels països del nord als del sud. A més afegí: “Molts projectes neixen, s’aboquen molts diners, i al cap del temps moren”, tot fent referència a les dificultats burocràtiques que pot comportar, per exemple, la instal·lació d’una cooperativa de fabricants a un país subdesenvolupat.
-
Fa unes setmanes, Espanya venia tancs a Veneçuela sota el lema: “Pel paraigües de la cooperació”. Sicília apuntà que dins el marge d’hipocresia dels partits polítics, això en formava part. I és que molts coincideixen en què realment la societat topa amb lemes com aquest, tot qualificant accions polítiques que ni de lluny es poden relacionar amb la solidaritat entre els pobles, de la que Sicília en diria “la relació entre iguals”. Segons els experts, els moviments solidaris que es desprenen d’aquesta relació entre iguals han derivat a la societat moderna en la millor forma de desentendre’s del sentiment de culpabilitat de la població, que comprova com no tots som iguals. En tot cas, el cooperador internacional subratllà: “El receptor, per necessitat i per habilitat, també s’ha d’aprofitar d’això”. És per aquest motiu que moltes ONG’s d’arreu del món, segons Sicília, “fan projectes de cooperació com a xurros”.
-
El director del Camp de la Pau insistí que l’ajuda arribava en la majoria dels casos als països necessitats, tot i la sospita fundada en ocasions de què bona part de la mateixa es podia quedar entre les mans de les diferents associacions implicades en aquests projectes. A la catàstrofe del tsunami de l’Indonèsia, la sobresaturació d’ONG’s va ser impressionant, i davant l’allau de donatius per part de la ciutadania va haver-hi qui es va negar a rebre més diners. Va ser el cas de Metges Sense Fronteres, la capacitat operativa de la qual ja no depenia en aquells moments dels diners, ja que, segons concretà Sicília, encara que haguessin rebut més, no tenien la capacitat de fer més coses a la zona. “Aquesta honestedat que va tenir Metges Sense Fronteres – exposà – altres ONG’s no la tenen i prefereixen acollir més i, en tot cas, ja ho dedicaran a altres projectes”. A més, afegí: “En realitat, tu estàs fent captació per a una cosa en concret”, en una clara actitud de denúncia d’aquelles organitzacions que van recaptar fons pel tsunami tot sabent que no anirien destinats a aquest afer.
-
D’altra banda, també es succeeixen amb relativa freqüència situacions en què el país ajudat refusa aquesta cooperació. És aquí on, tal i com afirmà Sicília, existia un problema més d’orgull que no pas de necessitat. D’aquesta manera, els països que veuen com són explotats pels més desenvolupats no acaben d’entendre per què en situacions de màxima emergència han de rebre aquesta ajuda. Sicília raonà instintivament al voltant d’això: “El govern pot dir: com a país del sud m’esteu tocant la pera i ara que hi ha una catàstrofe us tinc que fer portes obertes i salvar-me la vida”. Institucionalment els governs no ofereixen aquests motius, però l’opinió pública predominant és aquesta. En tot cas, Sicília destacà que la que acabava patint, evidentment, era la població de la zona afectada.
-
L’expert en cooperació internacional també afirmà que la focalització de l’ajuda en una determinada catàstrofe natural, per exemple, estava molt lligada a l’èmfasi que posaven en la mateixa els mitjans de comunicació. “La imatge val molt – ressaltà – i per tant quan veiem les imatges del tsunami ens veiem abocats a col·laborar”. De la mateixa manera, afegí de manera anecdòtica que si tot el procés del Papa quan s’estava morint no hagués sortit per televisió, no s’hauria muntat tot el “tinglado” que es va muntar, en una curiosa al·lusió a la importància de les imatges i els mitjans a l’hora de mobilitzar la població. “Un món sense imatges no existeix”, conclogué Sicília.
-
A nivell més proper a la nostra societat, ja pensant en el cas tant espanyol com català, Sicília també va voler deixar clars alguns aspectes. D’entre tots aquests, destaca, segons ell mateix remarcà, que els governs no utilitzaven una campanya política basada en la solidaritat i la cooperació internacional, ja que aquesta no era la prioritat. En tot cas, també va manifestar que tots els programes electorals incloïen aquest tipus de promeses, que sempre havien d’esperar i esperar un procés interminable. Analíticament, el màrqueting polític dels partits no contempla en un lloc prioritari aquestes promeses i atorga un paper més destacat a d’altres de caire laboral, principalment. Únicament queda lloc per a projectes de cooperació “interior”, argumentà Sicília.
-
Parlar de Quim Sicília ens condueix inevitablement a realitzar un balanç del primer fòrum de la història, el de Barcelona. Aquesta iniciativa va deixar lloc a projectes “interessants”, destacà el director del Camp de la Pau, com va ser el cas de la unió de prop de 1.300 joves d’entre 12 i 14 anys, i procedents de 2 països diferents d’arreu del món, en un mateix campament, el de la Pau.
Els objectius que l’esdeveniment de convivència havia plantejat, segons el director aclarí, es van complir, tot i diverses dificultats afegides. Sicília revelà: “Vam tenir problemes amb ambaixades per què els deixessin sortir dels països, vam tenir els tirotejos a Palestina, a més la durada dels camps es va programar de nou a deu dies màxim”. El creador del Camp de la Pau titllà d’insuficient” el període de temps que els joves passaven al campament, ja que, segons assenyalà, entre que arribaves i tenies el “shock emocional” del canvi, ja havien passat dos dies.
-
Sicília treballa actualment en la coordinació dels projectes de futurs campaments de pau, en el marc de la Fundació Fòrum i els drets assolits en posseir la patent de tot esdeveniment similar, com el del futur Fòrum Monterrey 2007. El proper Camp de la Pau tindrà lloc aquest setembre de nou a Barcelona, però en aquest cas hi participaran menys joves i la duració del mateix serà superior. Si el passat any l’entitat organitzadora va ser Save de Children, Sicília avançà en exclusiva qui serà l’organitzador d’enguany: “Ho confesso, serà l’Esplac – Esplais Catalans – qui encapçali el projecte d’enguany”. Un projecte de solidaritat i integració per aconseguir l’objectiu dels veritables cooperadors internacionals: aquells que pensen com Sicília: “No estic fent actes de beneficència perquè jo estic al nord i tu estàs al sud, sinó que estic procurant una veritable relació entre iguals”.
No comments:
Post a Comment